Entrada destacada

Portes autèntiques de Gaudí a la venda per Wallapop

Especulació a Barcelona

CONEIX RÀPIDAMENT TOTS ELS DETALLS DEL PROJECTE DE NÚÑEZ Y NAVARRO EN AQUESTA GALERIA FLICKR

dijous, 27 de novembre del 2014

Núñez i el final del franquisme

Article de Josep Maria Montaner aparegut a "El País" el 27 de novembre de 2014


La revolució democràtica a què ens dirigim ha de posar fi a les pràctiques corruptes disfressades d'auge econòmic

L'entrada a la presó del promotor Josep Lluís Núñez i del seu fill, condemnats pels suborns sistemàtics a inspectors d'Hisenda, fa l'efecte de final d'un llarg cicle, en aquests epígons en què han rebentat les clavegueres d'anys de corrupció política i immobiliària. El cas de Josep Lluís Núñez és especialment emblemàtic, ja que el seu grup immobiliari, Núñez y Navarro, que va emergir en les aigües tèrboles del porciolisme, ha deixat una empremta molt negativa a Barcelona, des de les dècades del franquisme fins avui. Núñez ha estat un autèntic enemic del poble per als moviments socials, urbans i defensors del patrimoni des de principis dels anys setanta.

Recordo i comprovo que el meu primer text publicat, a l'abril del 1977, va ser una carta al director del Diario de Barcelona, llavors Tristán La Rosa, en què defensava que la casa Golferichs, projectada per Joan Rubió i Bellver, no fos enderrocada. Era la resposta a un article publicat al mateix diari en què, des del I Saló Immobiliari Nacional, un articulista anònim insistia en l'enderrocament de l'anomenat popularment el Xalet.

Aquesta construcció modernista havia tingut l'infortuni de trobar-se en una cantonada de l'Eixample que Núñez i Navarro havia comprat amb la intenció d'eliminar-la, tal com ja havia fet amb la Casa Trinxet de Josep Puig i Cadafalch en una altre xamfrà. Per sort, va acabar sent una de les victòries del moviment veïnal. Des del 1973, les Associacions de Veïns i Veïnes de Sant Antoni i de l'Esquerra de l'Eixample lluitaven, al costat de l'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya i amb la complicitat d'una part de la premsa, per revocar la llicència municipal que s'havia atorgat al promotor. El 1979, després que la immobiliària destrossés la casa per dins, va arribar a un acord amb l'Ajuntament, i el 1989 es va inaugurar la rehabilitada i ampliada Casa Golferichs, convertida en un centre cívic projectat per Pere Joan Ravetllat i Carme Ribes, els quals havien guanyat el 1985 el concurs restringit que havia convocat l'Ajuntament.

Núñez ha estat el màxim representant dels que s'han lucrat descaradament amb l'especulació

L'experiència li va servir a Núñez per perfeccionar les seves males pràctiques. Durant dècades ha aconseguit imposar gairebé sempre els seus interessos a qualsevol dels diversos ajuntaments (franquistes, socialistes o convergents) amb els quals ha negociat durant cinquanta anys, comprant solars i edificis en llocs estratègics per als seus plans o el seu valor patrimonial, per aconseguir després suculentes compensacions amb els canvis.

Va aprofitar el seu poder com a president del Futbol Club Barcelona per intentar el projecte abusiu del Barça 2000, amb una àmplia oposició i, de moment, neutralitzat. Fins avui ha continuat construint dins dels límits del parc de Collserola, després d'haver enderrocat gran part de la Rotonda, malgrat la lluita de la plataforma Salvem la Rotonda; ha intentat construir habitatges de luxe al parc de l'Oreneta, i ha aconseguit recuperar una llicència caducada per fer un hotel de set plantes al solar del rec Comtal, on hi havien d'anar habitatges protegits.

Posseeix edificis patrimonials infrautilitzat al centre de Barcelona, a l'espera d'un altre cop de sort. Ha estat, per tant, el màxim representant dels que, amb el seu poder i ardits, s'han lucrat descaradament amb l'especulació; els que s'han cregut subjugadors del privilegi per prendre Barcelona, o Catalunya, com els seus feus, utilitzant tota mena d'estratagemes per sortir-se amb la seva. I els suborns a inspectors per no pagar impostos eren una part de l'engranatge especulatiu.

Pot ser que aquest empresonament, encara que duri poc temps, sigui un indici que s'està arribant al final d'un llarg cicle de pervivència del franquisme? És cert que encara patim els efectes del règim: en la manera de governar del Partit Popular i en l'actual anticatalanisme, molt semblant als arguments mesquins de la unitat indissoluble que va inculcar la dictadura militar. Un tema pendent és el capítol de la corrupció que ha aflorat sota la sorra putrefacta del que es va denominar l'oasi català (Millet, Montull, els Pujol i molts altres) i que hauria de passar per una auditoria global.

La possible victòria de nous partits i plataformes, com Podem, Guanyem Barcelona i molts altres Guanyem, hereus dels indignats i del 15-M, i la tasca de les persones i els partits amb una llarga trajectòria de consciència i lluita política, anuncien la necessitat d'un canvi autèntic. Aquesta revolució democràtica cap a la qual sembla que va la nostra història ha d'aconseguir superar definitivament el pensament i les males pràctiques del règim franquista disfressades durant anys d'auge econòmic en la corrupció afavorida per la denominada casta política, amb la complicitat d'una part de la societat, la que continua tenint nostàlgia de l'absència de transparència, del favoritisme i de la mà dura característics de la dictadura.

Josep Maria Montaner, arquitecte i catedràtic de l'ETSAB-UPC

Link original de l'article:
http://cat.elpais.com/cat/2014/11/26/opinion/1417031284_722290.html

dijous, 20 de novembre del 2014

La Rotonda genera més queixes

Article de Clara Ribas aparegut a El Punt Avui el 12/10/2014

Les obres a l'edifici de la Rotonda vistes des de darrera. Foto: Josep Losada


Escoles i veïns recullen signatures contra les molèsties de les obres

Una primera sentència ha donat part de raó als veïns, que volen negociar


Les obres de rehabilitació de l'edifici modernista de La Rotonda, a la cruïlla de l'avinguda Tibidabo amb el passeig de Sant Gervasi, continuen provocant queixes entre els veïns, i ara, també a les escoles de la zona. La intensificació de les obres ha provocat que alguns centres educatius, entre els quals el Santa Claus i el Lleó XIII, hagin començat a recollir signatures per denunciar els problemes de trànsit que es produeixen a les hores punta. La presidenta de l'associació La Rotonda, Àngels Garcia, explica que aquest dimecres, a les set del matí, va comptar fins a set formigoneres a davant de les obres de l'edifici. Segons Garcia, la presència dels vehicles va provocar cues fins a la ronda de Dalt. La representant veïnal hi ha afegit, d'altra banda, que els treballs s'allarguen, sovint, fins a les nou del vespre i que hi ha vist operaris alguns dissabtes.

La representant de la plataforma que reclama salvar l'edifici creu que s'han accelerat els treballs de construcció per aconseguir edificar al màxim per la possibilitat d'un futur revés judicial contra la constructora: “Ens temem que vulguin fer servir la política de fets consumats i que, en cas que hi hagi una altra sentència en contra seu puguin adduir que ja s'ha edificat i que és massa tard per enderrocar-ho o que aconsegueixin una indemnització de l'Ajuntament per haver-ho d'enderrocar”.

Al mes d'abril passat una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va resoldre parcialment a favor del recurs contenciós administratiu presentat per l'Associació La Rotonda. La sentència anul·la i deixa sense efecte l'aprovació definitiva del pla de millora urbana (PMU) aprovat al maig del 2008, per un defecte de forma. Segons la sentència, l'estudi de mobilitat no es va sotmetre a informació pública i, per tant, el TSJC ordena “sotmetre'l a tràmit d'informació pública” i tornar a aprovar el PMU sencer. Això permetria que els veïns hi presentessin al·legacions, tornessin a impugnar el nou pla i demanessin la suspensió cautelar de les obres.


Petició de negociació


Els veïns confiaven que aquesta sentència pogués aturar les actuacions i comportar a una situació de renegociació del projecte. Però la constructora hi ha presentat recurs i, per tant, mentre no hi hagi cap sentència ferma els treballs de rehabilitació poden continuar. Tampoc no s'ha de tramitar el nou pla de millora fins que es resolgui el citat recurs

Paral·lelament, l'associació està pendent d'un segon recurs contenciós, aquest centrat en la llicència d'obres concedida al gener del 2011. Segons l'advocat de l'associació, Carles Puigdomènech, es podria resoldre al proper desembre. En aquest cas, són clau els dictàmens pericials fets per ordre judicial a petició dels veïns.

Des del primer moment en què es va conèixer el projecte de rehabilitació de La Rotonda, elaborat per l'arquitecte Alfredo Arribas, els veïns van mostrar l'oposició a la intervenció dissenyada. Segons han denunciat diverses ocasions, el projecte preveu l'enderroc del 80% de l'edifici de La Rotonda, cosa que modifica radicalment el volum original, que està protegit al pla especial del patrimoni arquitectònic i catàleg del districte, elaborat per l'Ajuntament. Aquest, assegura que s'ha de mantenir el volum original de l'edifici i que qualsevol intervenció tendirà a la reducció de cossos afegits a la planta superior. La constructora no ha volgut contestar les preguntes d'aquest diari.

La plataforma veïnal demana recuperar al màxim l'aspecte original de La Rotonda, i mantenir-ne el volum original. També exigeixen que no s'ocupi el pati interior ni es generi una paret cega de sis pisos en el límit amb la finca veïna. A més, volen que no augmentin el nombre de plantes i reconstruir-ne la façana lateral. L'Ajuntament assegura que sempre ha mostrat la voluntat de fer d'intermediari entre constructora i veïns, com han fet diverses vegades, sense èxit. El regidor del districte, Joan Puigdollers, va tornar a oferir-ho en l'última audiència pública.

Garcia reconeix que l'Ajuntament ha estat disposat a negociar però adverteix que la predisposició no s'ha traduït en fets concrets: “Abans de l'estiu vam saber per la premsa que estaven disposats a intermediar. Al setembre vam acudir a una audiència pública per protestar per la situació. Allà se'ns va dir que ens convocarien en una reunió. Ho van fer però poc després de convocar-nos, la van anul·lar. Des d'aquell dia no n'hem sabut res mes”, conclou.


dimarts, 18 de novembre del 2014

Dos edificis de patrimoni industrial recuperats per Núñez y Navarro


Recordem dos edificis més que van desaparèixer i dels que ens n'hem assabentat gràcies al magnífic blog http://barcelofilia.blogspot.com.es/

Fàbrica de teixits Blanch c/ Rocafort 116-122


i el que hi ha avui:

Foto: Google Street View


Tallers dels magatzems "El Águila" c/ Sepúlveda/Rocafort:


i el que hi ha ara en el seu lloc en aquest xamfrà:

Foto: Google Street View

Una altra comparativa d'abans i després, molt curiosa aquesta manera de recuperar el patrimoni:


Foto: Google Street View

De fet, acabem de descobrir que en aquesta cruïlla n'hi ha tres, tres!!! edificis de Núñez y Navarro, tres cantonades una al costat de l'altra:

Foto: Google Street View

Foto: Google Street View

Foto: Google Street View

Foto: Google Street View

Us imagineu tota una ciutat només amb aquest mateix edifici repetit fins a la infinitat? Desgraciadament això, com les maleïdes remuntes de Porcioles i les actuals de neodisseny, també és Barcelona.

Aquí teniu més edificis recuperats per Núñez y Navarro en aquest post: Què es recuperar el patrimoni per a Núñez y Navarro 




diumenge, 16 de novembre del 2014

Núñez y su hijo ingresan en la cárcel

Foto: La Sexta

El constructor y expresidente del Barça ha entrado en la cárcel de Quatre Camins, en la que ambos cumplirán condena por haber sobornado a inspectores de Hacienda

Barcelona. (EFE).- El expresidente del FC Barcelona, Josep Lluís Núñez, y su hijo, Josep Lluís Núñez i Navarro, han ingresado este domingo por la tarde (poco antes de las 19.00 horas) en la cárcel de Quatre Camins, en el municipio de La Roca del Vallès (Barcelona), para cumplir los dos años y dos meses que les ha impuesto la justicia por el caso Hacienda. El también constructor y promotor inmobiliario, de 83 años, y su hijo han dado cumplimiento así al requerimiento de la Audiencia de Barcelona, que a principios de este mes de noviembre les dio un plazo de diez días para ingresar en la cárcel tras desestimar sus últimos recursos.

En el caso del expresidente del Barça, la sección novena de la Audiencia rechazó la petición para que se suspendiera su ingreso en prisión a la espera de que el Gobierno resolviera sobre su indulto, al entender que esa medida de gracia tiene nulas perspectivas de prosperar y que el condenado no es "una persona rehabilitada" al no haber mostrado muestras de arrepentimiento.

La condena de dos años y dos meses que ahora empezará a cumplir le fue impuesta por el Tribunal Supremo (TS) por sobornar a inspectores de Hacienda para que hicieran la vista gorda en sus revisiones tributarias. La Audiencia Nacional rechazó el recurso de los abogados de Núñez para aplazar la entrada en la cárcel dada la gravedad de los hechos que cometió, pues "no se trató de una conducta ocasional, puntual, episódica y de escasa trascendencia, sino de un comportamiento continuado" que se prolongó durante diez años.

La Audiencia, que impuso a Núñez una condena de seis años que después el Supremo le rebajó a dos años y dos meses, recuerda que el procesado ya se benefició de una atenuante de dilaciones indebidas, por lo que ahora no ha creído razonable volver a valorar esa circunstancia para librarlo de la cárcel.

En el caso de Núñez hijo, la sala esgrime en sus autos los mismos argumentos que utilizó para ordenar el ingreso en prisión del expresidente del FC Barcelona y recuerda que Josep Lluís Núñez i Navarro, como su padre, "no ha dado la menor muestra de arrepentimiento y contrición", por lo que no se le puede considerar rehabilitado o reinsertado.


Font: La Vanguardia


dijous, 19 de juny del 2014

Primer revés judicial a la polémica reforma de La Rotonda modernista

Article de Merixell M. Pauné aparegut el 18/06/2014 a La Vanguardia:


Vista del patio interior de la finca La Rotonda, donde se están excavando cinco plantas subterráneas de aparcamiento. Foto: Associació La Rotonda

El TSJC tumba el plan de movilidad que el Ayuntamiento de Barcelona aprobó en 2008 y los vecinos piden consensuar cambios en el proyecto

Nuevo capítulo en el culebrón de la polémica reforma de La Rotonda, el antiguo hotel modernista de la avenida Tibidabo de Barcelona que Nuñez y Navarro remodela desde 2011 para convertir en un moderno bloque de oficinas y comercios. Los vecinos del entorno, en el distrito de Sarrià - Sant Gervasi, se oponen frontalmente al proyecto del nuevo edificio, que ya ha supuesto el derribo de elementos arquitectónicos catalogados como patrimonio de la ciudad. En 2012 llevaron a tribunales a la constructora y al Ayuntamiento y, pese a que no se les concedió el paro cautelar de las obras, la magistratura catalana les ha dado por primera vez la razón en uno de sus argumentos: el trámite urbanístico municipal sobre el que se asienta la licencia de obras no está en regla.

La sala tercera del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya (TSJC) ha fallado parcialmente a favor del contencioso administrativo que defiende la Associació La Rotonda -que constituyeron los vecinos ad hoc-. La sentencia, a la que ha tenido acceso LaVanguardia.com, "anula y deja sin efecto" la aprobación definitiva del Plan de Mejora Urbana (PMU), realizada por el consistorio de Jordi Hereu el 30 de mayo de 2008, por un defecto de forma. El estudio de movilidad -que forma parte del PMU- no se habría sometido antes a información pública, por lo que el TSJC ordena "someter a trámite de información pública" el estudio y volver a aprobar el PMU entero. Esto permitirá a los vecinos presentar alegaciones, volver a impugnar judicialmente el plan re-aprobado y pedir la suspensión cautelar de las obras. 

En síntesis, un defecto formal en la tramitación pone ahora en posición de ventaja a los vecinos, que avisan que agotarán todas las vías judiciales existentes aunque tarden años. "Ya se han derribado elementos protegidos, contra eso ya poco se puede hacer, pero sí que estamos a tiempo de consensuar cómo debe ser el nuevo edificio", sostiene Àngels Garcia, portavoz de la entidad. "Pensamos que ahora, con esta primera sentencia favorable, es un buen momento para que el Ayuntamiento abandone el inmovilismo y acceda a sentarse a negociar cuatro puntos básicos", lanza.

Los cuatro ajustes que piden van en la línea de recuperar en la medida de lo posible el aspecto original de la Torre Andreu o Rotonda, construida por Adolf Ruiz i Casamitjana entre 1906 y 1918 por encargo del rico farmacéutico Salvador Andreu. Se concretan en mantener la volumetría original, no ocupar el patio interior ni generar una pared medianera ciega en el límite con la finca vecina, no aumentar el número de plantas y reconstruir la fachada lateral derribada. También piden que, en caso de abrirse un periodo de diálogo y tener que pararse las obras, el Ayuntamiento no pague ninguna indemnización al constructor. En líneas generales, la entidad acusa a Núñez y Navarro de querer "exprimir a toda costa la edificabilidad de la finca" [10.900 m2], incluso transgrediendo "los límites que conlleva la catalogación como patrimonio histórico-artístico", sostiene Carles Puigdomènech, abogado de los vecinos.

Sin embargo, el contencioso administrativo contra el plan urbanístico es la parte pequeña del embrollo judicial. La Associació La Rotonda tiene interpuesto y pendiente de sentencia un segundo contencioso, éste centrado en la licencia de obras, concedida en enero de 2011. Lo dirime el Juzgado número 9 de Barcelona y, según los cálculos de Puigdomènech, se resolverá a finales de 2014. El peritaje de una arquitecta independiente designada por el juzgado será la clave que haga decantar la balanza.

El único consenso, resucitar La Rotonda
Con independencia del sentido de la sentencia, las tres partes en litigio están de acuerdo en una cosa: La Rotonda debe revivir. "Para el barrio es muy importante que el edificio vuelva a abrir puertas y tenga un uso, porque abandonado y degradándose no le conviene a nadie", asume Àngels Garcia. El arquitecto de las obras, Alfredo Arribas, ha defendido en múltiples ocasiones el proyecto vigente, advirtiendo que "el edificio está muy idealizado" y que nuevos retrasos podrían condenarlo "a quedarse siempre balbuceando, encallado como una ruina crónica". El consistorio barcelonés también pone énfasis en que la reforma debía empezar cuanto antes para frenar "el estado de degradación" que denunciaban las tres asociaciones de vecinos del área.

La disputa está, pues, en la forma y aspecto con los que resucitará el emblemático inmueble. La licencia permite a la propiedad edificar hasta cinco pisos y derruir partes del edificio que corresponden a ampliaciones de los años 10, 30 y 50, como dos remontas y un ala complementaria en forma de L en la calle Lleó XIII. El Catálogo considera que elementos no originales alteran el primer proyecto, de estética modernista, por lo que les asigna un grado inferior de protección. Sin embargo, la mayoría de estas ampliaciones las realizaron el famoso arquitecto noucentista Enric Sagnier y su hijo Josep Maria Sagnier y algunas se realizaron sólo unos años después del estreno de la casa, a petición del inquieto amo.

Además, la versatilidad del edificio -sustentado por pilares de acero muy separados entre sí, algo innovador y atrevido en su momento- ha facilitado que haya cambiado de uso varias veces (residencia familiar, hotel Metropolitan, hotel La Rotonda, hospital para enfermos terminales…), lo que ha generado una superposición de elementos y estilos poco coherente. El quid de esta polémica es, fundamentalmente, el escaso consenso que arrastra Barcelona sobre qué debe considerarse patrimonio y qué no. Y el Catálogo de la ciudad, pendiente de actualización desde hace años, no ejerce de árbitro con claridad.

Link de l'article:

http://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20140618/54409121637/primer-reves-judicial-reforma-rotonda-modernista.html

dissabte, 7 de juny del 2014

Las calles como decorados, fachadismo, la destrucción de un patrimonio invisible

Carrer Muntaner / Mallorca


Article aparegut el dia 25 de maig a "El Periódico"

Igual que la élite intelectual de Barcelona ha guardado un cómplice silencio mientras la balanza económica de la ciudad se decantaba tal vez en exceso hacia el plato del sector turístico, los arquitectos de la ciudad (salvo contadísimas excepciones) apenas protestaron cuando las empresas inmobiliarias, con el beneplácito municipal, procedieron a demoler viejas fincas, pero a conservar la fachada porque con ello garantizaban una posterior venta de los nuevos pisos a precios más elevados. A esa práctica se la conoce como fachadismo.


Carrer Casp / Bruc

Rambla de Catalunya / Còrsega

Las arquitectas Alícia Dotor y Belén Onecha sostienen que esa práctica ha conllevado la pérdida de un patrimonio de gran valor. Así se habrán demolido preciosos ejemplos de volta catalana, un tipo de bóveda cuya técnica constructiva corre el riesgo de perderse porque era artesanal, y escaleras seguramente muy cinematográficas.

Carrer Ample / Plaça Duc de Medinaceli

El fachadismo se puede sostener que es una práctica inmobiliaria destinada a dar un plus de valor a la finca, pero ha terminado por entrar de lleno en el debate de la ciudad turística porque el resultado final es que ofrece a los visitantes un recorrido por unas calles que tienen mucho de decorado.

Consell de Cent / Aribau

Tanto auge tuvo el fachadismo, que en las facultades de arquitectura se enseñó una materia destinada a resolver la ecuación que supone conservar la fachada original y, pese a ello, encajar un mayor número de pisos.

Passeig de Gràcia / Mallorca

Link original de la notícia:

diumenge, 27 d’abril del 2014

La cantonada original noucentista de la Rotonda de 1918


Fotografia de la primera ampliació de la Rotonda, de 1916 a 1918, feta per Enric Sagnier i Villavecchia i respectuosa amb la part d'Adolf Ruiz. És una imatge bastant inèdita que hem trobat en aquest enllaç: http://fotosdebarcelona.com/hotel-metropolitan-la-rotonda-entrada-principal/
Podeu comparar-la amb l'ampliació de 1953, feta pel fill de Sagnier:



 i a la capçalera d'aquest blog amb l'aspecte que acabarà tenint amb la cantonada de Núñez y Navarro.



















Menjador noucentista de 1908 de la planta baixa. Avui aquest espai està dividit entre una hamburgueseria i el restaurant "La Tagliatella".

Els finestrals de la paret de l'esquerra són els que donen a l'avinguda Tibidabo.

De les tres finestres de la paret del fons avui només en queden les dues primeres començant per l'esquerra. La tercera finestra, la de la dreta de tot, ja no existeix perquè corresponia a la tercera crugia de l'edifici modernista que Núñez es va carregar.  




Aquest darrer espai es conservava, en mal estat, sí, però hi era. Núñez no en va deixar ni rastre, ni permetia accedir-hi a ningú perquè no se sabés que encara existia. Malgrat els seus esforços per ocultar la veritat, els veïns de la Plataforma "Salvem La Rotonda" van aconseguir aquestes fotos:


Foto: http://www.veclus.cat/Galeria%20imatges/023%20Amagada%20Rotonda%20castell%E0.html


dilluns, 17 de març del 2014

El poder de los palacios


Article de Jaume Asens i Gerardo Pisarello al diari "Público"
¿Es creíble que un ciudadano pueda encapricharse de un equipamiento docente de barrio, pedirlo gratuitamente, buscar un promotor inmobiliario y encargarle —a pesar de ser público— que construya allí un hotel a cambio de una suculenta comisión de 400.000 euros y de una compensación del antiguo propietario? ¿Es creíble que esa ilícita operación pueda obtener el beneplácito e impulso de las poderes públicos?
En Barcelona esto es posible. O, al menos lo era no hace mucho si te llamabas Felix Millet y disponías, como éste, de una agenda repleta de citas con casi todos los cargos públicos con responsabilidades en la materia. El llamado caso Hotel del Palau, precisamente, es el “pelotazo inmobiliario” que va a sentar estos días a un puñado de altos cargos municipales, y al propio Millet —entre otros— en el banquillo de los acusados. El escándalo explotó, como una ramificación o daño colateral, de la investigación principal sobre el expolio del Palau de la Música, icono del catalanismo cultural, a manos de sus gestores.

Ya con los correos del banquero Miguel Blesa se vio cómo un entramado fraudulento de poderes económicos y políticos podía abrirse paso, llevándose por delante a la principal entidad financiera de la capital del Estado, a base de enchufismos, compra de lealtades o tráfico de influencias. La versión catalana de ese retrato del poder se podrá rastrear estos días de juicio en los papeles del sumario del “Hotel del Palau”. En ellos aparecen cruces de correos y llamadas, flujo de reuniones que ponen en evidencia tratos de favor concebidos desde despachos municipales. O la desigual capacidad de influencia para decidir el futuro de la ciudad de la que goza un grupo de promotores inmobiliarios y los vecinos de un barrio castigado por los excesos de sus proyectos.
Se ocultó, de hecho, a la ciudadanía el carácter privado y especulativo que había tras una iniciativa urbanística que se presentaba como de gran interés público. Se pretendía, con la connivencia de altos cargos de las administraciones gobernadas por el tripartido, construir un hotel de lujo previa destrucción de un edificio modernista protegido como patrimonio histórico-arquitectónico de la ciudad.
De entrada, se firmó un convenio secreto, al margen de otro público, para que no se desvelara que el auténtico propietario de los terrenos no era del Palau sino de un simple hotelero. Con posterioridad, se falsificaron documentos públicos, se aprobaron trámites administrativos bajo presión, se hicieron permutas y cambios en las cualificaciones urbanisticas con perjuicio de las arcas públicas. Lejos de la función social que debe otorgarse al urbanismo, los gestores de la ciudad no dudaron en impulsar y asegurar el éxito de ese negocio privado a pesar de la firme oposición vecinal de un barrio con pocos servicios públicos.
Fueron, precisamente, un grupo de vecinos capitaneados por el abogado Daniel Jiménez y la concejal Itziar Gonzalez quienes lograron tras el escándalo del caso Millet sacar a la luz el irregular proyecto urbanístico e, incluso, frenarlo ante los tribunales. Ya en el 2009, salieron a la calle para exigir mayor transparencia y control democrático de unos ayuntamientos demasiado dóciles a intereses de una oligarquía caciquil. Se erigieron, en ese momento, en portavoces de la indignación ciudadana para denunciar el caso ante la Fiscalía y personarse como acusación popular. En verdad, son ellos quienes se merecen distinciones honoríficas, como la cruz de Sant Jordi o la de la Ciutat, que las autoridades otorgaron en su día al actual delincuente confeso, Felix Millet.
Desde entonces, los casos de corrupción urbanística han sido un reguero constante. De hecho, en la actualidad existe una convicción generalizada de que esta lacra está firmemente incrustada no solo en ayuntamientos sino en la mayor parte de las instituciones públicas. Ni tan siquiera la otrora intocable monarquía, tras el caso Urdangarin, ha quedado a salvo de las sospechas. Y ello, evidentemente, ha encharcado las cuentas públicas. Un agujero financiero que se ha intentado cerrar con más ajustes y en perjuicio de los derechos ciudadanos. Valga como ejemplo una cifra: en tan solo los diecisiete casos más graves de corrupción la pérdida de recursos públicos ha ascendido a siete mil millones de euros (más del doble de lo que han implicado los recortes).
En estos tiempos de ascendente corrupción, asumir el rol de vigilancia democrática será, quizás, una de las principales tareas que los movimientos ciudadanos y las organizaciones vecinales tendrán por delante. Allí donde los mecanismos internos de control público se han mostrado ineficaces, es donde el ojo ciudadano deberá estar más atento. Y más cuando, como en el caso del “Hotel del Palau”, se pone en evidencia la confluencia y supeditación del poder político a grupos privados vinculados al mundo financiero inmobiliario. Esta determinación se podrá tener o no. Pero hay que saber que, sin el impulso de ese imperativo democrático, difícilmente se podrá deshacer ese oscuro nudo entre política y dinero.
Jaume Asens / Gerardo Pisarello
Link de l'article al lloc web original:

dimarts, 4 de març del 2014

Empitjorant l'Eixample

Un dels edificis més antics del districte donarà pas a un de nou que no aporta res

Article de Xavier Monteys a "el País"

El que probablement és un dels quatre edificis més antics de l’Eixample de Cerdà desapareixerà de la cantonada d’Urgell (número 30) amb Floridablanca per donar pas a la construcció d’un nou edifici d’habitatges. L’edifici en qüestió, construït el 1864, ha estat desallotjat fa pocs dies per poder donar pas al procés d’enderroc i construcció. Més enllà de la tasca social del que s’havia consolidat com un centre cívic alternatiu del barri, i que ara quedarà interrompuda, ens trobem davant d’una altra “injustícia”: la de l’enderroc d’una peça única, un rar cas d’edifici en xamfrà, construït pràcticament al mateix temps que l’eixample iniciava els seus passos i en un lloc, a més, ple de singularitat, pel fet de ser l’espai en el qual l’Eixample i la seva regular traça havien de resoldre la trobada amb les antigues rondes de la ciutat emmurallada.
L’edifici, que durant un temps va tenir quatre façanes, era a quatre vents, cosa especialment singular no tan sols per aquest fet en si, sinó també per la seva ubicació, ja que les façanes llargues donaven una al xamfrà i l’altra, la del darrere, a la ronda. Aquestes dues façanes tan diferents són com una teoria construïda. Una façana —la del carrer sobre el xamfrà— devia ser considerada com una novetat absoluta d’aquest nou Eixample, el que en altres exemples construïts pel mateix mestre d’obres Antoni Valls Galí —a la cantonada dels carrers Llúria i Consell de Cent, amb els esgrafiats i la gentil decoració urbana— és el vestit de gala al carrer. Finestres simples, sense balcons, disposades regularment sobre un mur ben plantat però amplificades per la decoració. L’altra façana expressava encara una solució arcaica que, com els vells masos del nord de Catalunya, està formada per galeries fetes amb arcs de mig punt, avui cegats però fàcilment restaurables, com demostra la restitució feta pel professor Enric Granell i els seus estudiants. En veure ara les seves restes maltractades ens adonem que la distància entre la construcció rural i la urbana no era en aquell moment tan distant, alhora que es mostra la pervivència d’un element poderós, pràctic i, m’atreviria a dir, alegre, com són aquests espais exteriors però a cobert en els quals el sol dóna l’hora a través de l’ombra dels arcs.
L’improvisat centre social hauria pogut, potser, interpretar alguns d’aquests senyals del passat a la façana, enlloc de recórrer a la lumpen-iconografia del grafit, que en aquests casos no podem deixar de veure com el símptoma estètic de la imminent intervenció dels propietaris i de l’autoritat. Tots plegats hauríem de demostrar més interès i més complicitat amb l’edifici que s’ocupa que la que mostra la propietat. Aquest edifici té la mala sort de no formar part del patrimoni monumental i extraordinari, sinó de pertànyer a un patrimoni no monumental i en certa mesura ordinari. Un patrimoni que podria perfectament incloure’s en allò que no fa gaire Oran Pamuk reclamava per al seu Museu de la Innocència a Istanbul, fet amb elements corrents, quotidians i anònims. Quan enderroquem aquests edificis pensant que el substituiran obres arquitectòniques de més qualitat, gairebé sempre ens equivoquem. Si en tenim algun dubte n’hi ha prou a veure la proposta de la façana del nou edifici que hi farà Barclays Bank per veure que no aporta res. No farà millor la ciutat.
¿Té algun sentit encara reclamar per a aquesta ciutat afligida per la moda i la novetat provar de reconèixer el valor del que tenim? ¿No ens fa pensar que la nostra ciutat potser no necessita glamur al passeig de Gràcia o a la Diagonal, i que el que necessita és més intel·ligència i sensibilitat envers el nostre passat col·lectiu? D’aquests errors ja no en són culpables ni Franco ni l’alcalde Porcioles. ¿De conservar obres com aquesta en seguirem dient nostàlgia? ¿O seria simplement un gest d’intel·ligència?
Article de Xavier Monteys a "el País" link: http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/03/03/quadern/1393850447_862474.html